Açó ho vaig escriure fa molt. Un dia d'aquest que tens ganes de rallar-te. En fi espere que disfruteu de la lectura. Disculpeu les faltes.
Perdut en mig d’un mar de sentiments navegava en mig d’una tempesta. No es sabia si el Sol estava sortint o no a causa de la densitat dels núvols negres com el carbó. La pluja era molt intensa i repiquetejaba contra la coberta. Ell estava anonadat. No podia definir ben be el seu sentiments. La racionalitat i la passió lluitaven ferotgement al seu interior al igual que ho estava fent la natura. La racionalitat li deia que no tenia res a fer, que s’oblidara d’ella, que l’únic que podia aconseguir era una desesperació. Per l’altra banda la passió li deia que es deixara endur per l’esperança. No tenia clar els seu sentiments o realment si els tenia però aquella lluita interna era la que el feia veure i pensar que no els tenia clars? Ella era com un raig d’esperança en mig de la seva foscor personal, un camí a seguir per a eixir de l’obscuritat, però era just arrastrar a ella a la caocitat de la seva vida? Inclús encara que ella sentira el mateix per ell havia de deixar seguir el curs dels esdeveniments? En un principi eixe no deuria de ser el problema l apart racional tenia clar que per molt que s’esforcés en reflexionar sobre eixe tema estava perdent el temps que ella simplement el considerava un conegut. En canvi inmediatament la part de la passió retornava i l’hi feia fer veure un altre punt de vista i aleshores es quant es preguntava sobre el seus vertaders sentiments. I si tot fos sols una il•lusió? Una atracció passatgera? Un sentiment que s’havia anat de les seves mans. Com si simplement s’hagués agafat a ella com a una corda per a eixir del pou. Tot començà tontament, la va veure i simplement li caigué be. Encara que al seu cor ja havia caigut la pedra que en un estany calmat començava a formar una ona petita que s’anava engrandint, però no li va fer molt de cas, o no va voler acceptar que li feia cas i el preocupava que poguera derivar a mes. Però els dies passaren i l’ona anà cresguent i la intensitat del sentiment també. La veritat es que no entenia perquè, realment en eixos moments no la coneixia i pràcticament ara tampoc, aleshores d’on provenia aquell sentiment? Que era el que mes li va cridar l’atenció? No ho sabia, probablement la resposta estiguera dins d’ell, `però entre el torbellí de sentiments del seu interior no ho podia descobrir. Últimament el seu cor no parava de bategar rapidament, era desesperant. A vegades pareixia com si li faltara l’aire. Com si un gran sentiment estes davall l’aigua lluitant per emergir i explotar a la superfície. Fins ara eixe sentiment ha estat controlat, latent i insistentment, però sense aflorar. No sabia durant quant de temps ho podria aguantar així. Una de dos o eixia o acabava disolent-se en l’aigua del sentiments com a un mes diluït i oblidat. Això ocorria en el moment en que és perdés l’esperança, en el moment en que la part racional guanyara. Però de moment no ho feia, les forces igualades, encara que de moment probablement anés guanyant la passió. Durant quant de temps seria així? Probablement fins que un fet demostres quina de les dues parts tenia raó. Aleshores en el cas de que guanyes la part racional tot acabaria, s’oblidaria eixe sentiment, amb mes o menys dolor. Si per contra fos la passió qui tingués raó probablement començaria una altra lluita. La de si ell realment mereixia eixe amor correspost. Si no seria millor deixar-ho córrer per no causar-li problemes a la xica estimada. Encara que si el sentiment era correspost i ell es negara a acceptar-ho estaria fent-ho passar ma l a l’altra persona.
Com anava dient ara la lluita estava igualada, encara que pareixia que començava a guanyar la passió. Si aquesta situació s’anara allargant en el temps i la passió anés guanyant terreny en el cas de que la racionalitat acabés tinguent raó el cop al seu cor seria molt gran. Quant mes durés la batalla i la incertesa pitjor seria el resultat i el cop rebut en eixe cas. Però com eixir deixe dubte? Sols hi ha una manera de resoldre’l, i eixa manera no era viable en aquests moments. Si confessava la veritat i no fora correspost el temps que passaren junts a partir d’eixe moment a causa de les obligacions seria molt incòmode per a tots dos. No, no podia crear-li eixe mal estar. Per tant de moment sols es podia aguantar i resistir tot el que pogués. Fins que el destí o l’atzar dones el seu veredicte i s’aclarira tot. El problema era quant de temps havia de passar per a que es donara això. I no ho podia accelerar per l’única forma que es podia fer, dient la veritat.
Havia estat perdut pel mig d’un bosc gris, tenebrós, obscur on la llum del Sol pràcticament no entrava i on les ombres tenebroses cobraven vida. De quant en quan alguna llum il•luminava el bosc i la tenebrositat obscura del bosc passava a una densa boira. Encara que en eixos moments no hi havia foscor tampoc es podia guiar a causa de la densa i pàlida boira. Així que quedava igual. Però un dia com qualsevol altre una llum vertadera il•luminà el bosc i el seu cor revifà. A poc a poc les seves esperances es dipositaren en aquella llum que començà a il•luminar un camí. En intentar arribar fins la llum no sabia si cada vegada estava mes a prop d’ella o mes lluny. Cada pas donant era diferent. Alguns l’acostaven, altres el separaven. Una cosa tenia clara era capaç de donar la seva pròpia vida per preservar tanta bellesa. Si hagués tingut clar que eixa bellesa sols es podia preservar i existir mentre ell estigues perdut en un bosc d’obscuritat no ho hauria dubtat i s’haguera rendit. Però hi havia un raig d’esperança, un raig que el feia avançar pràcticament fins al final. Si quant s’hagués acostat el suficient s’adonara que eixa llum no era per a ell, que en arribar a ella l’únic que podia provocar era malestar es retiraria i deixaria en pau aquella llum tan especial que brillava de forma pròpia. Però si la llum sí fora per a ell una felicitat enorme l’embargaria i dedicaria tota la vida al benestar d’aquella bellesa. En qualsevol cas, tant si fos correspost o no si eixa lluminositat necessites que ell donara la seva vida per a preservar-la ho faria sense cap dubte, enfrontant-se contra tota obscuritat que li volgués fer mal.
En estar al seu costat el cor començava a bategar-li depresa en el mig del silenci. A l’hora de parlar la ment es distreia i el cor retornava al seu ritme normal fins que un altre silenci el tornava a desbocar. Es podria passar hores mirant-la en silenci i així seria possible que el seu cor es calmes, anodat amb tanta bellesa i intel•ligència. Però això no podia passar o ella s’adonaria i el resultat podria ser incòmode per als dos. Així que mentres li duraven eixos batecs intentava esbrinar la veritat dels seus propis sentiments. Realment s’havia enamorat d’ella o era un simple il•lusió? No ho sabia i tampoc sabia si alguna vegada ho sabria. L’únic ben cert que sabia era que últimament el cor li batega mes vegades i mes fort del normal. Estava pràcticament tot el dia nerviós sense motiu aparent. Suposava que era per ella, però per que?
dimarts, 10 de novembre del 2009
Sobre el meu llibre
A poc a poc aniré possant el meu lllibre capitol per capitol, qui estgia interesat en llegir-los ho pot fer tranquilament.
CAPITOL 1 la tenda dels secrets
CAPÍTOL 1:LA TENDA DELS SECRETS
Aquesta història començà fa uns quants anys en un dia plujós de desembre on un xic de no mes de setze anys descansava avorrida-ment a la seva casa. De sobte el so del telèfon el tragué del seu ensimismament, la seva mare no hi estava ni els seu pare i tampoc el seu germanet , així que es va haver d’alçar per a contestar.
-Si? - preguntà el xic.
-Ei xicot! Soc jo, Enrique, tens alguna cosa que fer esta vesprada ? O penses quedar-te tota la vesprada estiguen-te a casa, m'entres et rasques la panxa sense fer res mes?.
- Home pensava quedar-me ací a casa sense fer res en especial, per que?
- Raül per favor no m'esperava aquesta contestació de tu, que t'agrada tant l'aventura i fer alguna que altra bogeria
Era veritat, últimament estava mes seriós del normal en ell.
-Es que últimament no estic de bon humor.-Contestà Raül.
-Doncs esta vesprada vulgues o no pense anar al teu poble i passar a per tu, adéu.
-Però... - Raül no pogué acabar la frase ja que Enrique havia penjat.
Be anava seguen’t hora que Raül anés a pegar una volta, així que no es calfà el cap i acceptà la insistència del seu amic. Mes tard Enrique passà a per Raül. Enrique havia vingut des del seu poble en la seva bicicleta. Raül decidí també agafar la seva, després ells dos passaren a per un altre amic seu, Miquel.
Els tres amics se n'anaren al riu del poble de Raül i Miquel (com he dit abans Enrique era d'un altre poble) . Encara que era un dia nuvolat i plujós, alguns rajos s'escolien pels núvols i es refractaven en l'ample riu. No feia molt de temps que havia plogut i l'ambient feia olor a terra banyada i el sòl estava fangós. Els arbres, dels quals estaven rodejats, brillaven meravellosament a causa que els rajos solars es refractaven amb les gotetes d'aigua que quedaven atrapades a les fulles. Feia fred però els tres amics estaven a gust. S'assegueren a la vora del riu i començaren a xerrar.
-Que, com us va la vida? - preguntà Enrique.
-A mi molt be. Estic coneguent a una xica què crec que si intentem eixir junts m'anirà molt be amb ella. Però a Raül, no se, últimament el vesc molt apagat - digué Miquel, açò últim mirant Raül.
-A mi deixeu-me estar, que jo estic molt be - digué amb fermesa Raül, mes com si volguera convéncer-se a si mateixa que per altra cosa.
-Va Raül, pots intentar enganyar-nos a nosaltres, però no a tu mateixa, per que no ho admets d'una volta? - apuntà Miquel.
-Admetre que?- contestà Raül.
-Per exemple que estàs deprimit, que no li trobes sentit a la teva vida....- continuà Miquel amb el seu atac.
- Que no li trobes sentit a la teva vida? Encara estàs pensat a viure aventures?- preguntà Enrique.
- Per primera jo no estic deprimit i per segona si no estic de tant bon humor que de com sempre, cosa que ho dubte, no es sols per això, a mes jo mai no he dit que no li trobe sentit a la meva vida, sols que esta rutina me esta atabalant i tinc ganes de vorer mon i viure alguna que altra aventura - es defengué Raül.
Raül no sabia ben be si això era cert o no, però admetre-ho, mai. El que si que era cert era que no estava il•lusionat per res.
- Aleshores, admets que estàs baix de moral? - Contraatacà Miquel.
- Ai per favor! No maregeu.-donà el tema per tancat Raül.
- A tu com et va?- preguntà Miquel dirigint-se a Enrique.
- Ja saps com sempre, una viciada a la meva consola, un volt pel meu poble amb els amics, una viciada en al ciber... per cert parlant del ciber, l'altre dia mirant per Internet vaig veure, quasi que de per casualitat, un anunci on parlava d'una espècie de tenda per a fans de llibres d'aventures fantàstiques i era curiós ja que posava que sols els humans amb un cor pur i coratjós, savis i... ,be altres coses que denotaven qualitats que no me'n recorde, podrien trobar-la i per conseqüent entrar. Que coses que inventen per a atraure a la gent. De totes maneres, tu Raül, no t'agraden molts eixos llibres?- digué Enrique.
-Si home!! Un cor pur, coratjós... i que mes Enrique... un malvat que vol destruir el mon? I una princesa atrapada?- digué Miquel amb molta ironia.
En canvi Raül no hi contestà, mirava lacònicament els rajos que es reflexa-ven en el riu, encara que no parega, una llum es va obrir en el seu cor. Encara que sols fos una treta per a atraure a la gent aquella frase li havia agradat i l'animà un poc,. A la seva ment començà a formar-se una idea.
Després d'acomiadar-se, no sense Miquel haver-se fixat que el comportament passiu de Raül, el qual no havia obert la boca des de la insinuació d'Enrique a la tenda, se separaren i cada un anà a sa casa. Una vegada en casa Raül se n'anà directament a la seva habitació, els seus pares no hi eren ja que estaven sopant fora i Raül pensava fer-se el sopar mes tard. Es posà a llegir, cosa que feia cada nit, després es va fer el sopar i finalment es gità. Raül buscava una explicació al seu comportament, al final no tragué res en clar, millor dit sols tragué una cosa en clar, el passat passat està no val la pena preocupar-se, estava decidit a partir de demà tornaria a ser el de sempre. M'entres es dormia, a Raül començà a posar-se-li una idea al cap.
A l'endemà es lleva mes prompte del normal en ell i desdejunà ràpidament. Eren vora les dotze del migdia quant Raül decidí trucar per telèfon a Enrique.
-Si?-preguntà Enrique.
-Soc jo,Raül, volia preguntar-te que en quin lloc estava situada la tenda de la qual parlares ahir.
-Ah! eixa tenda, que penses anar.
-Si que hi pense anar, però jo te preguntat pel lloc -contestà impacient Raül
-Jo hi pense anar en tu -digué Enrique.
-Per mi fes el que vulgues, però contesta.
-Esta situada en un carrer de la capital. Quant ens n'anem?- preguntà Enrique
-Demà - assegurà Raül - si els meus pares em deixen, per cert com trobarem aquest carrer?
-M'imaginava que hi voldries anar, així que vaig imprimir un mapa que hi havia i indicava el carrer on era situat, i res mes, com la capital no es gran- digué amb ironia Enrique- trobarem la tenda de seguida.
- No et desesperes demà tindrem tot el dia per trobar-la, a les deu del matí ens vegem a l'estació de tren, dinarem allí, així que agafa diners, si no et torne a trucar vol dir que els meus pares m'han deixat anar. Be adéu -digué Raül.
- Ja era hora que tornares a ser tu. Adéu - contestà Enrique i penjà.
Raül preguntà als seus pares si hi podia anar, aquests al principi no cediren, però finalment Raül se'n eixí amb la seva. Mes tard al vespre eixí al carrer i se n'anà a casa de Miquel. El dia també hi era molt nuvolat, la veritat es que tot el mes de desembre estava següent tot núvol i pluja. Raül creua ràpidament el carrer on vivia Miquel, aquest carrer sols estava a quatre de casa Raül, i es planta davant la porta. El seu dit premé el boto del timbre.
-Ah, hola Raül, passa - digué Miquel a l'obrir la porta.
-Està decidit, demà me'n vaig a la capital, Enrique ve, i tu? -digué apressadament Raül.
-Espera, espera, espera,m'ho pots tornar a repetir?
- Fotre ,que si demà ten vens a la capital
- Ah!! així que al final vas a buscar la tenda eixa, clar no esperava menys de tu, i..., saps exactament on està?-contestà Miquel.
-No, però ja la trobarem, almenys se en quin carrer esta, però, vens o no?- tornà a preguntar Raül.
- Be, demà no tinc res a fer, d'acord hi aniré - contestà finalment Miquel- Vols passar? acabe de llogar una peli. Vols que ens passem la vesprada vegen-la? m'han dit que esta molt be.
- Per mi val.
-M'alegre que tornes a ser tu.
- No es per res, però jo sempre soc el mateix.
- Jajaja, va passa.
Es passaren tota la vesprada vegen la pel•lícula i després xerrant, finalment Raül se n'anà a casa. Allí sopà amb els seus pares i el seu germà i després es gità, ja que havia de alçar-se matí per anar a l'estació de trens. Al matí el seu pare el despertà a les nou, a les nou i mitja arribà Miquel a casa Raül , ja que son pare de Raül els havia de portar fins l'estació del poble de Enrique i la mare de Miquel els havia de de recollir quant tornaren a la nit. El trajecte es va fer curt i quant arribaren a l'estació Enrique ja hi era. El pare de Raül se'n tornà cap al poble i els tres amics es quedaren sols a l'estació. El dia continuava sent nuvolat. Passà un quart i el tren arriba a l'estació, els tres hi pujaren. El tren arribà a l'hora prevista a la capital. Els tres amics començaren a buscar el carrer amb ajuda del plànol que duia Enrique. La gent caminava cap ací i cap allà, mirant escaparates i comprant regals, a la capital hi havia molta gent. Era Nadal i això es notava. Al cap de dues hores de busqueda finalment trobaren el seu destí. Davant seu tenien un carrer (que segons Raül era el correcte) i que carrer. Aquest era molt mes fosc que qualsevol altre, pareixia que tota la tristesa i tenebrositat del món s'hagués concentrat en aquest lloc. No es veia cap anima per allí, pocs rajos de llum penetraven en ell i sols estava il•luminat per uns fanals penjats a les parets, aquell carrer on no s'aventurava cap persona, sols pel seu aspecte, era on els tres amics hi anaven a entrar.
-Quin carrer mes alegre i animat - digué Raül- que, ens n'anem a dinar?
-Ja t'has cagat?-respongué Miquel.
-Jo, que va - al•legà Raül - entrem cap a dins?
- Home a això em vingut ací - contestà Enrique- estàs segur que es este carrer? Mira que has sigut tu Raül qui ens a guiat amb el meu mapa, a vorer si t'has enganyat i a saber a on anem a parar.
-No confies amb el meu sentit de l'orientació? Segur que el carrer es aquest, a mes si ens hem enganyat la tenda no hi estarà i sempre podem tornar enrere i buscar el vertader carrer.
Enrique alça els muscles i preguntà:
-Entrem?
-Si- contestaren Raül i Miquel a la vegada.
Entraren en el carrer. M'entres anaven caminant pareixia com si l'obscuritat se'ls anés engolint. Les cases, que eren molt velles, li donaven un aspecte fantasmagòric al carrer. Els taulells del sòl que trepitjaven pareixia com si no els hagueren netejat en molt de temps, els seus passos ressonaven a traves del tenebrós carrer. Els dos costats del carrer estaven ple d'escombraries i de tant en tant hi havia algun cub de deixalles per allí, fins i tot hi havien que estaven tombats pel terra. L'aire que respiraven estava viciat i hi feia una altra mena d'olor que cap dels tres coneguí distingir.
-Un poc de cague si que dona el carrer- comentà Enrique- i tinc la sensació que ens estan vigilant, no se, es com si esta atmosfera axficciant estigués viva.
- Es veritat - digué Miquel- segur que en este carrer hi trobarem la maleïda tenda? A mes, es estrany que en ple dia estiguen els llums dels fanals encesos.
-No ho se, de totes formes ja que estem ací continuem buscant, a pot ser estan encesos per que en aquest carrer no hi entra molt be la llum del Sol i fa falta una il•luminació extra
Miquel anava a replicar-li que així i tot era estrany que estigueren enceses, a part que no sabia si es podia encendre la llum d'un sol carrer, ja que tots els altres tenien els fanals apagats, però abans que ho poguera fer Raül digué de sobte.
- Ei! que es aquella llum?
Efectivament hi havia una llum, els tres s'hi acostaren amb curiositat oblidant el tema de què estaven parlant i vengueren que era un cartell on hi posava "La Tenda dels Secrets"
-Clar que es dels secrets, mira si es dels secrets que fins i tot la tenda també ho es ,es tan secreta que cap persona, excepte uns bojos com nosaltres, hi entra ací- digué Miquel mig en broma mig en seriament.
- Be, entrem ja o que? - preguntà impacientment Raül.
- Segur que es aquesta la tenda que busquem? -digué Enrique.
- Tu veus alguna altra?- contestà Miquel.
- Vaaa, entrem o que?- tornà a preguntar Raül
Finalment entraren. La sala on es trobaven pareixia treta d'una pel•lícula de por. La sala estava aguantada per unes columnes que arribaven fins al sostre el qual no es veia. Aquestes columnes estaven disposades en quatre a cada costat i deixant entre elles un espai per on la gent s'acostava a un mostrador que es veia al fons a uns tres metres sols il•luminat per un fanalet. Aquest fanalet estava sobre dit mostrador, un mostrador com els que hi ha als hotels, el fanalet sols il•luminava uns pocs metres el suficient per a vorer on trepitges i poc mes. Cap a la dreta i cap a l'esquerra es veia tot fosc.El pis que trepitjaven era de color roig i donava la sensació de ser sang que s'escapava d'algun ser viu. La foscor que hi havia,sols il•luminada pel fanalet, era aterridora. S'ha costaren poc a poc al taulell. Mentre caminaven anaven notant una sensació estranya.
-Esta sensació no m'agrada, que tal si ens n'anem?- digué Miquel.
- Va, on esta el teu esperit d'aventura?- preguntà Raül.
- Dormint en casa molt tranquil•lament- respongué Miquel.
Arribaren fins al mostrador damunt hi havia un campaneta. De sobte i abans que la pogueren fer servir una veu els sobresaltà.
-Bon dia - digué amb una veu que gelava la sang i amb la qual els tres amics se sobresaltaren- Oooooooh, us he espantat?, perdoneu-me no era la meua intenció.
Acabades de pronunciar aquestes paraules aparegué, com del no res, de darrere d'una columna un home molt vell, tan vell que no pareixia una vellesa natural o d'aquest mon.
- Bon dia - respongueren els tres companys amb una veu un poc tremolosa.
- Veniu a visitar la tenda, be, be,be, veniu passeu - digué l'home vell m'entres es posava darrere el mostrador i obria una porta que estava situada darrere.
-Un moment- interrompé Miquel- Per primera, es esta una tenda sobre llibres d'aventures? Segon, vol que el seguim sense conéixer-lo de res a un passadís fosc?- es veia darrere del mostrador després d'obrir la porta que hi havia un passadís poc il•luminat- I si ens vol matar que? Raül jo opine que ens n'anem.
Miquel buscà Raül amb la mirada i per a sorpresa seva veié que ja estava d'arrere del mostrador.
-Este tio està com una cabra- digué en veu baixa Enrique observant Raül.
- Tens raó xicot no m'he presentat, fa molt de temps que no hi ve ningú per ací- no m'estranya pensaren Miquel i Enrique- i he perdut modals. Efectivament aquesta tenda es una tenda de llibres però aquesta sala es com si diguérem el rebedor els llibres els tinc a l'altra part del passadís. Sabeu, els llibres que tinc son molt excepcionals i no els tinc a la vista, no paregueu mala gent així que us dixarè passar. A mes generalment quant algú be (allà a les mil) es algú que ja coneix la tenda i be buscant alguna cosa directament i em seguix sense cap problema. Us pregue que em disculpeu.
Aquesta vegada el misteriós vell no parlà amb aquella veu tan freda com la que havien sentit al principi Ara era mes suau, això els tranquil•litzà.
Immediatament sense obrir la boca el vell entra al passadís.
-Que fem?-preguntà Miquel
-No ho se, tu que opines Raül- respongué Enrique.
-Per mi seguim-lo, a això em vingut,no? A mes la tenda es molt vella potser que trobem coses molt interessants, a mes quin sentit te que ens mate?
-Per a vendre els nostres òrgans per ahí? Si es veritat que no hi be molta gent per ací, de que viu? Una de dos, o els llibres o les coses que hi venga son molt cares i en unes poques que hi venga ja en te prou o trafica en òrgans o en droga o jo que se- Argumentà Miquel.
-O simplement cobra una jubilació molt gran- digué tranquil•lament Raül.
-Tu no eres normal- digué rient Enrique.
Miquel també es posa a riure i finalment Raül també se sumà a la rialla.
-Esta be d'acord entrem, però com em maten et jure que torne en forma de fantasma i et perseguiré tota la vida- acabà dient Miquel
-Dic el mateix -digué Enrique
-Tranquils no us preocupeu si et maten a tu o a Enrique el mes segur es que tots acabem morts, així que no haureu de perseguir a ningú jajaja- bromejà Raül.
-¡RAÜL!- cridaren Enrique i Miquel a la vegada.
Finalment entraren al passadís en silenci.
El passadís era molt llarg, l'home ,que els estava esperant a uns poc metres de l'entrada amb una somriure dibuixada a la cara, agafà un fanal que hi havia penjat a la paret i continuà avant. Raül, Enrique i Miquel al mig de la foscor, sols il•luminada pel fanalet de l'home, estaven pensant que collons hi estaven fent allí, però continuaren en silenci. A cada costat de l'estret passadís hi havia uns taulons que formaven prestatgeries i eren de llargs com el passadís, en aquestes estanteries estaven situats pots,dins de cada pot hi havia òrgans, animals, criatures... que no havien vist mai, també hi havia tota mena d'objectes curiosos que evidentment tampoc no havien vist.
-Açò de llibreria no te molta pinta - digué Miquel- no creus Raül?
- Que vols que et diga - respongué aquest- , que tal si ens n'anem a dinar?
-Bona idea - apoyà Enrique- i que li diguem a l'home?.
- Que el vàter ens està esperant per anar a cagar de la por que tenim, tu que creus?- digué Raül.
Però no, ningú dels tres d'eixà de caminar, guiats per una curiositat, la curiositat que matà el gat, continuaren caminant. De sobte en una de les estanteries hi havia una capsa encastada amb diverses joies entre les quals es distingien alguns Robies, algun que altre Safir i inclús es veien Diamants. Aquesta capsa contenia alguna cosa que brillava amb una llum blanca. Els tres es pararen i es quedaren mirant la capsa amb la boca oberta. Raül ja estava allargant la ma per a agafar-la quant es sentí la veu del vell càlida però ferma que els deia:
-Deixeu estar eixa capsa no hi conté res que us puga interessar, vosaltres heu vingut a vorer uns llibres veritat? Que tal si prosseguim el camí? A mes el contingut d'eixa capsa podria ser perillós.
Aquesta ultima frase del vell despertà la curiositat en tots tres però així i tot Raül retirà la ma que havia estat a pocs centímetres de tocar-la. No valia la pena fer enfadar el vell. Un poc desil•lusionats i mirant cap enrere de quant en quant per a vorer si continuava brillant continuaren caminat. Al cap d'uns minuts arribaren al final del llarguíssem passadís. Entraren a una altra sala, esta mes petita i mes il•luminada que la del principi però igualment aterridora. Les parets eren d'un color gris molt pàl•lid, del sostre baixava, fins a la meitat de la sala, una enorme làmpada d'aranya que il•luminava tota l'habitació. La llum que desprenia la làmpada no pareixia llum elèctrica, pareixia com si fos una llum antinatural, a dir la veritat era una llum molt pareguda a la que desprenien els fanals del carreró per on havien entrat. Eixa llum es la que li donava eixe aspecte tan sinistre a la cambra. Al centre de l'habitació hi havien uns sofàs, tot rojos, que tenien formes estrambòtiques i antinaturals. La sala estava formada per quatre parets, en cada paret hi havia una porta, cada porta era d'un color diferent. L'home vell els convidà a seure's als sofàs.
-Vaig a demanar alguna cosa per a beure - digué l'home- M'entres tant poseu-se còmodes.
Els tres amics , que en eixa situació eren mes amics que mai, obeïren i s'assegueren els tres junts.
-Però quants metres quadrats te aquesta casa?- comentà Enrique- la sala principal no es veia molt pels costats però pareixia prou gran com per arribar a l'altre carrer. A mes el passadís que acabem de creuar era massa llarg. En teoria ara hauríem d'estar en mig de l'altre carrer o millor encara dos o tres carrers mes cap allà.
- No se, però esta casa no em pareix gens natural - digué Miquel- i heu vist eixes estranyes criatures que hi havien als pots, em pense que ací s'està cuinant una i que no hauríem de estar ací, i tot per culpa teua Raül.
- Ja, ara donam totes les culpes a mí, perdona que et diga però jo no et vaig obligar a vindre, has vingut per que has volgut- digué Raül.
- Ja discutirem de qui es la culpa una vegada eixim d'ací- digué Enrique.
- Si es que eixim o almenys si eixim vius - digué Raül
- Ala, ja l'ha amollada, per que collons en els moments mes tensos sempre intentes animar-nos?- digué Miquel cabrejat i amb ironia- si almenys ho aconseguires.
Raül li tragué la llengua i replica.
-Això ve de família.
-Ja.., això no t'ho creus tu ni bufat, tu has vist els teus pares alguna volta dient en moments de tensió dir alguna animalada?- digué Miquel.
- No, però i que? -contestà Raül
-Deixeu de discutir que així no arribarem a cap lloc, a mes l'home ja esta ací- digué Enrique.
Acabades de dir estes paraules l'home s'assegué.
-Ara vindrà el meu servent hi vos portarà alguna cosa per a beure. M'entres tant anem a xerrar un poc. Per curiositat per que heu vingut ací? -digué l'home amablement amb una veu totalment diferent a la que els havia rebut, inclús gràcies a aquella veu l'home pareixia humà- Oh, que descortés per part meva, comencem pel principi, les presentacions. Jo soc Quiesh i soc l'amo i senyor d'aquesta meravellosa casa, que després l'he transformada en tenda.
Enrique Miquel i Raül cada un per la seva banda pensaren que això de "amo i senyor" d'esta casa era molt pretensiós per la seva part, però callaren el comentari.
Quiesh s'assegué enfront d'ells. Sols una taula negra com el carbó els separava.
- Jo soc Miquel encantat de conéixer-te.
- Jo Enrique.
- I jo Raül i nosaltres tres hem vingut per a vorer allò de fans de llibres d'aventures fantàstiques.
- Jajaja ja- rigué Quiesh amb una rialla sinistra- allò dels llibres, per descomptat que si, ara després us ho ensenyaré, però primer beguem.
No mes pronunciar estes paraules aparegué d'una porta un..., una cosa que no es pot explicar en paraules. La criatura, si es que es podia anomenar criatura a eixa cosa, anava encaputxada i sols es veien els seus ull, rojos com la sang, que brillaven baix la caputxa. Els ossos del cos estaven per fora i per dins es veien flotar en una massa in-compacta els seus òrgans. No tenia pell o almenys la tenia transparent. La criatura sols portava la caputxa de vestimenta.
-Una pregunta -digué Raül en veu baixa als seus companys- es normal eixa criatura?
-Tu que creus?- contestà Miquel- per descomptat que no
-Ah, així em quede mes tranquil- digué Raül- crec que a arribat l'hora de l'acomiadament , que cregueu xicons?
- Estic d'acord amb tu - apoyà Miquel- i tu Enrique?
- Crec que la resposta es òbvia - digué Enrique
- Esteu espantats, pobrets meus, jua jua jua- rigué amb una rialla molt estrident- no tingueu por, es sols un robot, tranquils que no us farà res.
Els tres amics es quedaren mes tranquils, ja que era possible que fos un robot i que la cosa transparent fos un cristall i que els cables que el feien funcionar estigueren per dins d'allò que els havia paregut ossos i que el que flotava era una mena de bateries. Així i tot en el fons no tenien tan clar que fos un robot però al menys la idea els tranquil•litzà. Aquest robot , o el que fos, deixà tres gots damunt la taula i se n'anà.
- Es un bon xic - digué Quiesh- en canvi gasta molta llum elèctrica, ja, ja,ja.
-Aquest home pareix que sempre es riga de tot- comentà en veu baixa Miquel.
- Deu ser que es molt feliç - digué Raül.
- Això serà - digué Enrique.
- Que? no begueu?- preguntà Quiesh- està molt bo.
Per primera vegada els tres es fixaren en els gots. El que veieren els llevà la set de cop. Sols hi havia tres copes. Dins de cada copa hi havia un líquid de color indefinit, aquest color anava passant a negre , després a marro, després a roig sang,després a gris, després al color del principi i així successivament.
- Com es que sols hi han tres gots? Que vostè no hi beu?- preguntà Enrique.
- Jojojo jo- tornà a riure Quiesh amb la mateixa punyetera rialla estrident- això es massa fort per a mi.
Massa fort per a ell !, això era lo màxim que els nervis dels tres amics podien aguantar, però curiosament mantingueren el componiment i es quedaren en silenci.
- Va beveu, no anireu a fer me eixe lleig?- digué Quiesh que pretenia fer una veu d'innocent, cosa que els posa mes nerviosos als nostres aventurers.
- Bevem o no?- preguntà Enrique en veu baixa.
- Home no crec que passe res- digué Miquel.
- Si, no passarà res a no ser que estiguen enverinats -digué Raül molt seriós, però es notava que ho deia en broma.
- Altra vegada, collons quant penses parar d'amollar-les- digué mosquejat Miquel.
-Mai. - contestà Raül amb una veüeta d'innocent- Be, jo beuré primer, si no em passa res beveu vosaltres.
- A tu segur que no et passa res en les coxinaes que as menjat, però i a nosaltres?- soltà en broma Enrique.
- Ja, Ja, Ja- rigué Raül amb una rialla cansada i sosa, es a dir fingida- que gracia m'has fet, be a la de tres vaig a beure, un, dos i tres.
- No faces cap boge...- Miquel no acabà la frase que Raül ja havia pegat el primer glop.
M'entres tant Quiesh, el vell, observava la curiosa escena divertit.
-Que? Que notes Raül?- preguntaren curiosos Enrique i Miquel a la vegada.
- Que que note? Hum- digué Raül llepant-se els llavis- que esta boníssim! hi vaig a pegar un altre glop, això si, crema un poc m'entres passa per l'esòfag.
- Begueu, begueu.
- Este està obsessionat que bega'm, no cregueu que es molt estrany?- comentà Miquel.
- Pot ser - respongué Raül- però esta boníssim aquest líquid.
Raül apurà l'últim trago i preguntà.
- En pots traure mes?, per favor
- Però tu estàs be del cap Raül.- li espetà Miquel- A mès on tens l'educació?
- Si que estic be i si que tinc educació ho he demanat per favor.
- Jajaja ja - rigué amb una riallada Quiesh- ho sent molt però aquest eren els tres últims gots que em quedaven del preparat.
- Prruufff - digué decebut Raül- dona igual gracies pel que ens a servit- acabà tot content.
- Este tio camvia d'estat d'ànim com de jaqueta- digué Enrique.
-Tens tota la raó - aprovà Miquel
Com veieren que a Raül no li havia passat res Miquel i Enrique començaren a beure.
- Humm- digué Enrique rellepant-se els llavis- està boníssim! tenies raó Raül.
- Clar que si - respongué aquest.
- Si que esta bo, però així i tot... no les tinc totes- digué Miquel.
- Seràs aigua-festes Miquel, beu i calla- digué Raül- així si ens passa alguna cosa ens passarà als tres.
- Vols parar!- digué Miquel altra vegada cabrejat-com amolles una mes... voràs.
- Menys Miquel i tu Raül ja esta be- digué Enrique
- D'acord, jo sols deia...- no acabà la frase ja que Miquel l'interrompí.
-Prou!
Al caps d'uns minuts Enrique i Miquel s'acabaren la beguda.
- Be ara que ja hem begut- digué Quiesh- millor dit, que vosaltres haveu begut, jua jua jua, que tal si anem a vore el que volíeu.
Quiesh tragué de la seva butxaca un rellotge del mes estrany, estigué uns minuts mirant i finalment s'alça.
- Que? veniu o que?- digué Quiesh.
Raül, Enrique i Miquel s'alçaren i començaren a seguir-lo. Quiesh s'acostava cap a una porta de color roig quant de sobte Raül caigué a terra.
- Raül!- cridaren Miquel i Enrique.
- Ja, Ja, Ja - rigué Quiesh amb la rialla mes sinistra que havia fet fins ara- per fi li a fet l'efecte desitjat, el vostre amic aguanta molt, a tardat mes del normal a caure, be a vosaltres tampoc tardareu molt. Ja, Ja, Ja.
- Que ens has possat en....
Miquel no pogué acabar la frase, en eixe moment ell i Enrique caigueren a terra, l'últim que sentiren fou la rialla sinistra de Quiesh que els anava acompanyant m'entres se sumien en la foscor.
Aquesta història començà fa uns quants anys en un dia plujós de desembre on un xic de no mes de setze anys descansava avorrida-ment a la seva casa. De sobte el so del telèfon el tragué del seu ensimismament, la seva mare no hi estava ni els seu pare i tampoc el seu germanet , així que es va haver d’alçar per a contestar.
-Si? - preguntà el xic.
-Ei xicot! Soc jo, Enrique, tens alguna cosa que fer esta vesprada ? O penses quedar-te tota la vesprada estiguen-te a casa, m'entres et rasques la panxa sense fer res mes?.
- Home pensava quedar-me ací a casa sense fer res en especial, per que?
- Raül per favor no m'esperava aquesta contestació de tu, que t'agrada tant l'aventura i fer alguna que altra bogeria
Era veritat, últimament estava mes seriós del normal en ell.
-Es que últimament no estic de bon humor.-Contestà Raül.
-Doncs esta vesprada vulgues o no pense anar al teu poble i passar a per tu, adéu.
-Però... - Raül no pogué acabar la frase ja que Enrique havia penjat.
Be anava seguen’t hora que Raül anés a pegar una volta, així que no es calfà el cap i acceptà la insistència del seu amic. Mes tard Enrique passà a per Raül. Enrique havia vingut des del seu poble en la seva bicicleta. Raül decidí també agafar la seva, després ells dos passaren a per un altre amic seu, Miquel.
Els tres amics se n'anaren al riu del poble de Raül i Miquel (com he dit abans Enrique era d'un altre poble) . Encara que era un dia nuvolat i plujós, alguns rajos s'escolien pels núvols i es refractaven en l'ample riu. No feia molt de temps que havia plogut i l'ambient feia olor a terra banyada i el sòl estava fangós. Els arbres, dels quals estaven rodejats, brillaven meravellosament a causa que els rajos solars es refractaven amb les gotetes d'aigua que quedaven atrapades a les fulles. Feia fred però els tres amics estaven a gust. S'assegueren a la vora del riu i començaren a xerrar.
-Que, com us va la vida? - preguntà Enrique.
-A mi molt be. Estic coneguent a una xica què crec que si intentem eixir junts m'anirà molt be amb ella. Però a Raül, no se, últimament el vesc molt apagat - digué Miquel, açò últim mirant Raül.
-A mi deixeu-me estar, que jo estic molt be - digué amb fermesa Raül, mes com si volguera convéncer-se a si mateixa que per altra cosa.
-Va Raül, pots intentar enganyar-nos a nosaltres, però no a tu mateixa, per que no ho admets d'una volta? - apuntà Miquel.
-Admetre que?- contestà Raül.
-Per exemple que estàs deprimit, que no li trobes sentit a la teva vida....- continuà Miquel amb el seu atac.
- Que no li trobes sentit a la teva vida? Encara estàs pensat a viure aventures?- preguntà Enrique.
- Per primera jo no estic deprimit i per segona si no estic de tant bon humor que de com sempre, cosa que ho dubte, no es sols per això, a mes jo mai no he dit que no li trobe sentit a la meva vida, sols que esta rutina me esta atabalant i tinc ganes de vorer mon i viure alguna que altra aventura - es defengué Raül.
Raül no sabia ben be si això era cert o no, però admetre-ho, mai. El que si que era cert era que no estava il•lusionat per res.
- Aleshores, admets que estàs baix de moral? - Contraatacà Miquel.
- Ai per favor! No maregeu.-donà el tema per tancat Raül.
- A tu com et va?- preguntà Miquel dirigint-se a Enrique.
- Ja saps com sempre, una viciada a la meva consola, un volt pel meu poble amb els amics, una viciada en al ciber... per cert parlant del ciber, l'altre dia mirant per Internet vaig veure, quasi que de per casualitat, un anunci on parlava d'una espècie de tenda per a fans de llibres d'aventures fantàstiques i era curiós ja que posava que sols els humans amb un cor pur i coratjós, savis i... ,be altres coses que denotaven qualitats que no me'n recorde, podrien trobar-la i per conseqüent entrar. Que coses que inventen per a atraure a la gent. De totes maneres, tu Raül, no t'agraden molts eixos llibres?- digué Enrique.
-Si home!! Un cor pur, coratjós... i que mes Enrique... un malvat que vol destruir el mon? I una princesa atrapada?- digué Miquel amb molta ironia.
En canvi Raül no hi contestà, mirava lacònicament els rajos que es reflexa-ven en el riu, encara que no parega, una llum es va obrir en el seu cor. Encara que sols fos una treta per a atraure a la gent aquella frase li havia agradat i l'animà un poc,. A la seva ment començà a formar-se una idea.
Després d'acomiadar-se, no sense Miquel haver-se fixat que el comportament passiu de Raül, el qual no havia obert la boca des de la insinuació d'Enrique a la tenda, se separaren i cada un anà a sa casa. Una vegada en casa Raül se n'anà directament a la seva habitació, els seus pares no hi eren ja que estaven sopant fora i Raül pensava fer-se el sopar mes tard. Es posà a llegir, cosa que feia cada nit, després es va fer el sopar i finalment es gità. Raül buscava una explicació al seu comportament, al final no tragué res en clar, millor dit sols tragué una cosa en clar, el passat passat està no val la pena preocupar-se, estava decidit a partir de demà tornaria a ser el de sempre. M'entres es dormia, a Raül començà a posar-se-li una idea al cap.
A l'endemà es lleva mes prompte del normal en ell i desdejunà ràpidament. Eren vora les dotze del migdia quant Raül decidí trucar per telèfon a Enrique.
-Si?-preguntà Enrique.
-Soc jo,Raül, volia preguntar-te que en quin lloc estava situada la tenda de la qual parlares ahir.
-Ah! eixa tenda, que penses anar.
-Si que hi pense anar, però jo te preguntat pel lloc -contestà impacient Raül
-Jo hi pense anar en tu -digué Enrique.
-Per mi fes el que vulgues, però contesta.
-Esta situada en un carrer de la capital. Quant ens n'anem?- preguntà Enrique
-Demà - assegurà Raül - si els meus pares em deixen, per cert com trobarem aquest carrer?
-M'imaginava que hi voldries anar, així que vaig imprimir un mapa que hi havia i indicava el carrer on era situat, i res mes, com la capital no es gran- digué amb ironia Enrique- trobarem la tenda de seguida.
- No et desesperes demà tindrem tot el dia per trobar-la, a les deu del matí ens vegem a l'estació de tren, dinarem allí, així que agafa diners, si no et torne a trucar vol dir que els meus pares m'han deixat anar. Be adéu -digué Raül.
- Ja era hora que tornares a ser tu. Adéu - contestà Enrique i penjà.
Raül preguntà als seus pares si hi podia anar, aquests al principi no cediren, però finalment Raül se'n eixí amb la seva. Mes tard al vespre eixí al carrer i se n'anà a casa de Miquel. El dia també hi era molt nuvolat, la veritat es que tot el mes de desembre estava següent tot núvol i pluja. Raül creua ràpidament el carrer on vivia Miquel, aquest carrer sols estava a quatre de casa Raül, i es planta davant la porta. El seu dit premé el boto del timbre.
-Ah, hola Raül, passa - digué Miquel a l'obrir la porta.
-Està decidit, demà me'n vaig a la capital, Enrique ve, i tu? -digué apressadament Raül.
-Espera, espera, espera,m'ho pots tornar a repetir?
- Fotre ,que si demà ten vens a la capital
- Ah!! així que al final vas a buscar la tenda eixa, clar no esperava menys de tu, i..., saps exactament on està?-contestà Miquel.
-No, però ja la trobarem, almenys se en quin carrer esta, però, vens o no?- tornà a preguntar Raül.
- Be, demà no tinc res a fer, d'acord hi aniré - contestà finalment Miquel- Vols passar? acabe de llogar una peli. Vols que ens passem la vesprada vegen-la? m'han dit que esta molt be.
- Per mi val.
-M'alegre que tornes a ser tu.
- No es per res, però jo sempre soc el mateix.
- Jajaja, va passa.
Es passaren tota la vesprada vegen la pel•lícula i després xerrant, finalment Raül se n'anà a casa. Allí sopà amb els seus pares i el seu germà i després es gità, ja que havia de alçar-se matí per anar a l'estació de trens. Al matí el seu pare el despertà a les nou, a les nou i mitja arribà Miquel a casa Raül , ja que son pare de Raül els havia de portar fins l'estació del poble de Enrique i la mare de Miquel els havia de de recollir quant tornaren a la nit. El trajecte es va fer curt i quant arribaren a l'estació Enrique ja hi era. El pare de Raül se'n tornà cap al poble i els tres amics es quedaren sols a l'estació. El dia continuava sent nuvolat. Passà un quart i el tren arriba a l'estació, els tres hi pujaren. El tren arribà a l'hora prevista a la capital. Els tres amics començaren a buscar el carrer amb ajuda del plànol que duia Enrique. La gent caminava cap ací i cap allà, mirant escaparates i comprant regals, a la capital hi havia molta gent. Era Nadal i això es notava. Al cap de dues hores de busqueda finalment trobaren el seu destí. Davant seu tenien un carrer (que segons Raül era el correcte) i que carrer. Aquest era molt mes fosc que qualsevol altre, pareixia que tota la tristesa i tenebrositat del món s'hagués concentrat en aquest lloc. No es veia cap anima per allí, pocs rajos de llum penetraven en ell i sols estava il•luminat per uns fanals penjats a les parets, aquell carrer on no s'aventurava cap persona, sols pel seu aspecte, era on els tres amics hi anaven a entrar.
-Quin carrer mes alegre i animat - digué Raül- que, ens n'anem a dinar?
-Ja t'has cagat?-respongué Miquel.
-Jo, que va - al•legà Raül - entrem cap a dins?
- Home a això em vingut ací - contestà Enrique- estàs segur que es este carrer? Mira que has sigut tu Raül qui ens a guiat amb el meu mapa, a vorer si t'has enganyat i a saber a on anem a parar.
-No confies amb el meu sentit de l'orientació? Segur que el carrer es aquest, a mes si ens hem enganyat la tenda no hi estarà i sempre podem tornar enrere i buscar el vertader carrer.
Enrique alça els muscles i preguntà:
-Entrem?
-Si- contestaren Raül i Miquel a la vegada.
Entraren en el carrer. M'entres anaven caminant pareixia com si l'obscuritat se'ls anés engolint. Les cases, que eren molt velles, li donaven un aspecte fantasmagòric al carrer. Els taulells del sòl que trepitjaven pareixia com si no els hagueren netejat en molt de temps, els seus passos ressonaven a traves del tenebrós carrer. Els dos costats del carrer estaven ple d'escombraries i de tant en tant hi havia algun cub de deixalles per allí, fins i tot hi havien que estaven tombats pel terra. L'aire que respiraven estava viciat i hi feia una altra mena d'olor que cap dels tres coneguí distingir.
-Un poc de cague si que dona el carrer- comentà Enrique- i tinc la sensació que ens estan vigilant, no se, es com si esta atmosfera axficciant estigués viva.
- Es veritat - digué Miquel- segur que en este carrer hi trobarem la maleïda tenda? A mes, es estrany que en ple dia estiguen els llums dels fanals encesos.
-No ho se, de totes formes ja que estem ací continuem buscant, a pot ser estan encesos per que en aquest carrer no hi entra molt be la llum del Sol i fa falta una il•luminació extra
Miquel anava a replicar-li que així i tot era estrany que estigueren enceses, a part que no sabia si es podia encendre la llum d'un sol carrer, ja que tots els altres tenien els fanals apagats, però abans que ho poguera fer Raül digué de sobte.
- Ei! que es aquella llum?
Efectivament hi havia una llum, els tres s'hi acostaren amb curiositat oblidant el tema de què estaven parlant i vengueren que era un cartell on hi posava "La Tenda dels Secrets"
-Clar que es dels secrets, mira si es dels secrets que fins i tot la tenda també ho es ,es tan secreta que cap persona, excepte uns bojos com nosaltres, hi entra ací- digué Miquel mig en broma mig en seriament.
- Be, entrem ja o que? - preguntà impacientment Raül.
- Segur que es aquesta la tenda que busquem? -digué Enrique.
- Tu veus alguna altra?- contestà Miquel.
- Vaaa, entrem o que?- tornà a preguntar Raül
Finalment entraren. La sala on es trobaven pareixia treta d'una pel•lícula de por. La sala estava aguantada per unes columnes que arribaven fins al sostre el qual no es veia. Aquestes columnes estaven disposades en quatre a cada costat i deixant entre elles un espai per on la gent s'acostava a un mostrador que es veia al fons a uns tres metres sols il•luminat per un fanalet. Aquest fanalet estava sobre dit mostrador, un mostrador com els que hi ha als hotels, el fanalet sols il•luminava uns pocs metres el suficient per a vorer on trepitges i poc mes. Cap a la dreta i cap a l'esquerra es veia tot fosc.El pis que trepitjaven era de color roig i donava la sensació de ser sang que s'escapava d'algun ser viu. La foscor que hi havia,sols il•luminada pel fanalet, era aterridora. S'ha costaren poc a poc al taulell. Mentre caminaven anaven notant una sensació estranya.
-Esta sensació no m'agrada, que tal si ens n'anem?- digué Miquel.
- Va, on esta el teu esperit d'aventura?- preguntà Raül.
- Dormint en casa molt tranquil•lament- respongué Miquel.
Arribaren fins al mostrador damunt hi havia un campaneta. De sobte i abans que la pogueren fer servir una veu els sobresaltà.
-Bon dia - digué amb una veu que gelava la sang i amb la qual els tres amics se sobresaltaren- Oooooooh, us he espantat?, perdoneu-me no era la meua intenció.
Acabades de pronunciar aquestes paraules aparegué, com del no res, de darrere d'una columna un home molt vell, tan vell que no pareixia una vellesa natural o d'aquest mon.
- Bon dia - respongueren els tres companys amb una veu un poc tremolosa.
- Veniu a visitar la tenda, be, be,be, veniu passeu - digué l'home vell m'entres es posava darrere el mostrador i obria una porta que estava situada darrere.
-Un moment- interrompé Miquel- Per primera, es esta una tenda sobre llibres d'aventures? Segon, vol que el seguim sense conéixer-lo de res a un passadís fosc?- es veia darrere del mostrador després d'obrir la porta que hi havia un passadís poc il•luminat- I si ens vol matar que? Raül jo opine que ens n'anem.
Miquel buscà Raül amb la mirada i per a sorpresa seva veié que ja estava d'arrere del mostrador.
-Este tio està com una cabra- digué en veu baixa Enrique observant Raül.
- Tens raó xicot no m'he presentat, fa molt de temps que no hi ve ningú per ací- no m'estranya pensaren Miquel i Enrique- i he perdut modals. Efectivament aquesta tenda es una tenda de llibres però aquesta sala es com si diguérem el rebedor els llibres els tinc a l'altra part del passadís. Sabeu, els llibres que tinc son molt excepcionals i no els tinc a la vista, no paregueu mala gent així que us dixarè passar. A mes generalment quant algú be (allà a les mil) es algú que ja coneix la tenda i be buscant alguna cosa directament i em seguix sense cap problema. Us pregue que em disculpeu.
Aquesta vegada el misteriós vell no parlà amb aquella veu tan freda com la que havien sentit al principi Ara era mes suau, això els tranquil•litzà.
Immediatament sense obrir la boca el vell entra al passadís.
-Que fem?-preguntà Miquel
-No ho se, tu que opines Raül- respongué Enrique.
-Per mi seguim-lo, a això em vingut,no? A mes la tenda es molt vella potser que trobem coses molt interessants, a mes quin sentit te que ens mate?
-Per a vendre els nostres òrgans per ahí? Si es veritat que no hi be molta gent per ací, de que viu? Una de dos, o els llibres o les coses que hi venga son molt cares i en unes poques que hi venga ja en te prou o trafica en òrgans o en droga o jo que se- Argumentà Miquel.
-O simplement cobra una jubilació molt gran- digué tranquil•lament Raül.
-Tu no eres normal- digué rient Enrique.
Miquel també es posa a riure i finalment Raül també se sumà a la rialla.
-Esta be d'acord entrem, però com em maten et jure que torne en forma de fantasma i et perseguiré tota la vida- acabà dient Miquel
-Dic el mateix -digué Enrique
-Tranquils no us preocupeu si et maten a tu o a Enrique el mes segur es que tots acabem morts, així que no haureu de perseguir a ningú jajaja- bromejà Raül.
-¡RAÜL!- cridaren Enrique i Miquel a la vegada.
Finalment entraren al passadís en silenci.
El passadís era molt llarg, l'home ,que els estava esperant a uns poc metres de l'entrada amb una somriure dibuixada a la cara, agafà un fanal que hi havia penjat a la paret i continuà avant. Raül, Enrique i Miquel al mig de la foscor, sols il•luminada pel fanalet de l'home, estaven pensant que collons hi estaven fent allí, però continuaren en silenci. A cada costat de l'estret passadís hi havia uns taulons que formaven prestatgeries i eren de llargs com el passadís, en aquestes estanteries estaven situats pots,dins de cada pot hi havia òrgans, animals, criatures... que no havien vist mai, també hi havia tota mena d'objectes curiosos que evidentment tampoc no havien vist.
-Açò de llibreria no te molta pinta - digué Miquel- no creus Raül?
- Que vols que et diga - respongué aquest- , que tal si ens n'anem a dinar?
-Bona idea - apoyà Enrique- i que li diguem a l'home?.
- Que el vàter ens està esperant per anar a cagar de la por que tenim, tu que creus?- digué Raül.
Però no, ningú dels tres d'eixà de caminar, guiats per una curiositat, la curiositat que matà el gat, continuaren caminant. De sobte en una de les estanteries hi havia una capsa encastada amb diverses joies entre les quals es distingien alguns Robies, algun que altre Safir i inclús es veien Diamants. Aquesta capsa contenia alguna cosa que brillava amb una llum blanca. Els tres es pararen i es quedaren mirant la capsa amb la boca oberta. Raül ja estava allargant la ma per a agafar-la quant es sentí la veu del vell càlida però ferma que els deia:
-Deixeu estar eixa capsa no hi conté res que us puga interessar, vosaltres heu vingut a vorer uns llibres veritat? Que tal si prosseguim el camí? A mes el contingut d'eixa capsa podria ser perillós.
Aquesta ultima frase del vell despertà la curiositat en tots tres però així i tot Raül retirà la ma que havia estat a pocs centímetres de tocar-la. No valia la pena fer enfadar el vell. Un poc desil•lusionats i mirant cap enrere de quant en quant per a vorer si continuava brillant continuaren caminat. Al cap d'uns minuts arribaren al final del llarguíssem passadís. Entraren a una altra sala, esta mes petita i mes il•luminada que la del principi però igualment aterridora. Les parets eren d'un color gris molt pàl•lid, del sostre baixava, fins a la meitat de la sala, una enorme làmpada d'aranya que il•luminava tota l'habitació. La llum que desprenia la làmpada no pareixia llum elèctrica, pareixia com si fos una llum antinatural, a dir la veritat era una llum molt pareguda a la que desprenien els fanals del carreró per on havien entrat. Eixa llum es la que li donava eixe aspecte tan sinistre a la cambra. Al centre de l'habitació hi havien uns sofàs, tot rojos, que tenien formes estrambòtiques i antinaturals. La sala estava formada per quatre parets, en cada paret hi havia una porta, cada porta era d'un color diferent. L'home vell els convidà a seure's als sofàs.
-Vaig a demanar alguna cosa per a beure - digué l'home- M'entres tant poseu-se còmodes.
Els tres amics , que en eixa situació eren mes amics que mai, obeïren i s'assegueren els tres junts.
-Però quants metres quadrats te aquesta casa?- comentà Enrique- la sala principal no es veia molt pels costats però pareixia prou gran com per arribar a l'altre carrer. A mes el passadís que acabem de creuar era massa llarg. En teoria ara hauríem d'estar en mig de l'altre carrer o millor encara dos o tres carrers mes cap allà.
- No se, però esta casa no em pareix gens natural - digué Miquel- i heu vist eixes estranyes criatures que hi havien als pots, em pense que ací s'està cuinant una i que no hauríem de estar ací, i tot per culpa teua Raül.
- Ja, ara donam totes les culpes a mí, perdona que et diga però jo no et vaig obligar a vindre, has vingut per que has volgut- digué Raül.
- Ja discutirem de qui es la culpa una vegada eixim d'ací- digué Enrique.
- Si es que eixim o almenys si eixim vius - digué Raül
- Ala, ja l'ha amollada, per que collons en els moments mes tensos sempre intentes animar-nos?- digué Miquel cabrejat i amb ironia- si almenys ho aconseguires.
Raül li tragué la llengua i replica.
-Això ve de família.
-Ja.., això no t'ho creus tu ni bufat, tu has vist els teus pares alguna volta dient en moments de tensió dir alguna animalada?- digué Miquel.
- No, però i que? -contestà Raül
-Deixeu de discutir que així no arribarem a cap lloc, a mes l'home ja esta ací- digué Enrique.
Acabades de dir estes paraules l'home s'assegué.
-Ara vindrà el meu servent hi vos portarà alguna cosa per a beure. M'entres tant anem a xerrar un poc. Per curiositat per que heu vingut ací? -digué l'home amablement amb una veu totalment diferent a la que els havia rebut, inclús gràcies a aquella veu l'home pareixia humà- Oh, que descortés per part meva, comencem pel principi, les presentacions. Jo soc Quiesh i soc l'amo i senyor d'aquesta meravellosa casa, que després l'he transformada en tenda.
Enrique Miquel i Raül cada un per la seva banda pensaren que això de "amo i senyor" d'esta casa era molt pretensiós per la seva part, però callaren el comentari.
Quiesh s'assegué enfront d'ells. Sols una taula negra com el carbó els separava.
- Jo soc Miquel encantat de conéixer-te.
- Jo Enrique.
- I jo Raül i nosaltres tres hem vingut per a vorer allò de fans de llibres d'aventures fantàstiques.
- Jajaja ja- rigué Quiesh amb una rialla sinistra- allò dels llibres, per descomptat que si, ara després us ho ensenyaré, però primer beguem.
No mes pronunciar estes paraules aparegué d'una porta un..., una cosa que no es pot explicar en paraules. La criatura, si es que es podia anomenar criatura a eixa cosa, anava encaputxada i sols es veien els seus ull, rojos com la sang, que brillaven baix la caputxa. Els ossos del cos estaven per fora i per dins es veien flotar en una massa in-compacta els seus òrgans. No tenia pell o almenys la tenia transparent. La criatura sols portava la caputxa de vestimenta.
-Una pregunta -digué Raül en veu baixa als seus companys- es normal eixa criatura?
-Tu que creus?- contestà Miquel- per descomptat que no
-Ah, així em quede mes tranquil- digué Raül- crec que a arribat l'hora de l'acomiadament , que cregueu xicons?
- Estic d'acord amb tu - apoyà Miquel- i tu Enrique?
- Crec que la resposta es òbvia - digué Enrique
- Esteu espantats, pobrets meus, jua jua jua- rigué amb una rialla molt estrident- no tingueu por, es sols un robot, tranquils que no us farà res.
Els tres amics es quedaren mes tranquils, ja que era possible que fos un robot i que la cosa transparent fos un cristall i que els cables que el feien funcionar estigueren per dins d'allò que els havia paregut ossos i que el que flotava era una mena de bateries. Així i tot en el fons no tenien tan clar que fos un robot però al menys la idea els tranquil•litzà. Aquest robot , o el que fos, deixà tres gots damunt la taula i se n'anà.
- Es un bon xic - digué Quiesh- en canvi gasta molta llum elèctrica, ja, ja,ja.
-Aquest home pareix que sempre es riga de tot- comentà en veu baixa Miquel.
- Deu ser que es molt feliç - digué Raül.
- Això serà - digué Enrique.
- Que? no begueu?- preguntà Quiesh- està molt bo.
Per primera vegada els tres es fixaren en els gots. El que veieren els llevà la set de cop. Sols hi havia tres copes. Dins de cada copa hi havia un líquid de color indefinit, aquest color anava passant a negre , després a marro, després a roig sang,després a gris, després al color del principi i així successivament.
- Com es que sols hi han tres gots? Que vostè no hi beu?- preguntà Enrique.
- Jojojo jo- tornà a riure Quiesh amb la mateixa punyetera rialla estrident- això es massa fort per a mi.
Massa fort per a ell !, això era lo màxim que els nervis dels tres amics podien aguantar, però curiosament mantingueren el componiment i es quedaren en silenci.
- Va beveu, no anireu a fer me eixe lleig?- digué Quiesh que pretenia fer una veu d'innocent, cosa que els posa mes nerviosos als nostres aventurers.
- Bevem o no?- preguntà Enrique en veu baixa.
- Home no crec que passe res- digué Miquel.
- Si, no passarà res a no ser que estiguen enverinats -digué Raül molt seriós, però es notava que ho deia en broma.
- Altra vegada, collons quant penses parar d'amollar-les- digué mosquejat Miquel.
-Mai. - contestà Raül amb una veüeta d'innocent- Be, jo beuré primer, si no em passa res beveu vosaltres.
- A tu segur que no et passa res en les coxinaes que as menjat, però i a nosaltres?- soltà en broma Enrique.
- Ja, Ja, Ja- rigué Raül amb una rialla cansada i sosa, es a dir fingida- que gracia m'has fet, be a la de tres vaig a beure, un, dos i tres.
- No faces cap boge...- Miquel no acabà la frase que Raül ja havia pegat el primer glop.
M'entres tant Quiesh, el vell, observava la curiosa escena divertit.
-Que? Que notes Raül?- preguntaren curiosos Enrique i Miquel a la vegada.
- Que que note? Hum- digué Raül llepant-se els llavis- que esta boníssim! hi vaig a pegar un altre glop, això si, crema un poc m'entres passa per l'esòfag.
- Begueu, begueu.
- Este està obsessionat que bega'm, no cregueu que es molt estrany?- comentà Miquel.
- Pot ser - respongué Raül- però esta boníssim aquest líquid.
Raül apurà l'últim trago i preguntà.
- En pots traure mes?, per favor
- Però tu estàs be del cap Raül.- li espetà Miquel- A mès on tens l'educació?
- Si que estic be i si que tinc educació ho he demanat per favor.
- Jajaja ja - rigué amb una riallada Quiesh- ho sent molt però aquest eren els tres últims gots que em quedaven del preparat.
- Prruufff - digué decebut Raül- dona igual gracies pel que ens a servit- acabà tot content.
- Este tio camvia d'estat d'ànim com de jaqueta- digué Enrique.
-Tens tota la raó - aprovà Miquel
Com veieren que a Raül no li havia passat res Miquel i Enrique començaren a beure.
- Humm- digué Enrique rellepant-se els llavis- està boníssim! tenies raó Raül.
- Clar que si - respongué aquest.
- Si que esta bo, però així i tot... no les tinc totes- digué Miquel.
- Seràs aigua-festes Miquel, beu i calla- digué Raül- així si ens passa alguna cosa ens passarà als tres.
- Vols parar!- digué Miquel altra vegada cabrejat-com amolles una mes... voràs.
- Menys Miquel i tu Raül ja esta be- digué Enrique
- D'acord, jo sols deia...- no acabà la frase ja que Miquel l'interrompí.
-Prou!
Al caps d'uns minuts Enrique i Miquel s'acabaren la beguda.
- Be ara que ja hem begut- digué Quiesh- millor dit, que vosaltres haveu begut, jua jua jua, que tal si anem a vore el que volíeu.
Quiesh tragué de la seva butxaca un rellotge del mes estrany, estigué uns minuts mirant i finalment s'alça.
- Que? veniu o que?- digué Quiesh.
Raül, Enrique i Miquel s'alçaren i començaren a seguir-lo. Quiesh s'acostava cap a una porta de color roig quant de sobte Raül caigué a terra.
- Raül!- cridaren Miquel i Enrique.
- Ja, Ja, Ja - rigué Quiesh amb la rialla mes sinistra que havia fet fins ara- per fi li a fet l'efecte desitjat, el vostre amic aguanta molt, a tardat mes del normal a caure, be a vosaltres tampoc tardareu molt. Ja, Ja, Ja.
- Que ens has possat en....
Miquel no pogué acabar la frase, en eixe moment ell i Enrique caigueren a terra, l'últim que sentiren fou la rialla sinistra de Quiesh que els anava acompanyant m'entres se sumien en la foscor.
Proleg
PRÒLEG
S'estava amagant el Sol darrere la muntanya. Des del seu poble ell estava observant-ho. No ho havia fet moltes vegades, per no dir mai, així i tot altres vegades. quant estava ens els seus amics, de passada, fugaçment, si que s'havia parat uns moments a observar, per uns instants, el Sol rogenc de quant el vespre passava a la nit i es delitava uns segons, abans que el cridaren els seus amics. Ara allí estava pensant, cosa que mai no ho havia fet tan profundament, sobre el que havia segut la seva vida fins a aquell moment. Estava al costat del riu , era un riu bastant ample, i com ell havia pogut comprovar l'hivern passat prou fons, si ell era així eixelebrat, s'havia tirat al riu en ple gener tan sols per que estava avorrit. Ell com sempre no seu pensa dos voltes, i com estava avorrit es llança al riu. L'aigua no estava tan freda com podia haver estat, o es que ell no notava la gelor? No heu sabia però en aquells moments la sang li bullia per l'atreviment. Estava emocionat, ell nadà fins al centre del riu i després tornà. Ara estava allí, a uns quants metres de distancia del riu, dalt d'una caseta, observant aquella posta de Sol. La caseta no era molt alta, seria d'uns dos metres i pico mes o menys d'alta, i d'ampla uns quatre, allí dins hi havia poca cosa, pel que es podia veure per la finestra. A la seva esquerra al baixar la mota estava la carretera i després el poble. Cada vegada la foscor de la nit ho anava dominant tot poc a poc. El Sol tot rogenc, pareixia que no es volgués rendir a les tenebres, però l'obscuritat sabia que anava a guanyar aquella batalla, a l'igual que estava dominant el seu propi cor, però ell, igual que el Sol, sabia que eixa foscor seria passatgera i que al final la llum retornaria triomfant sobre l'obscuritat. En la foscor de la nit ell es quedà pensant. En els seus curts setze anys de vida l'hi havia passat de tot, o almenys moltes coses. El mes lluny que recorda son records diluïts de quant era molt petit, a l'escola jugant amb alguns amics, alguns malsons, alguna cosa de quant tenia uns tres anys i viatja a la neu, coses així. Ell, ja des de petit era un eixelebrat. Feia malifetes com tots. Algunes voltes, encara que no li agradarà admetre-ho, havia fet coses en mala fe, però la gran majoria de problemes en què s'havia clavat havia sigut per accident. Com la volta aquella que se li havia escapat una pedra de les mans, i a on va anar a parar? a un cristall i es trencà. No però ell es penedia de tot el que feia, però com tots els xiquets el penediment li durava poc i després tornava a fer de les seves. Però en estos moments pareixia que la seva vida estiguera estancada, tots els dies era la mateixa rutina a excepcions d'algun que altre fi de setmana. Ell desitjava viure aventures com als llibres o als videojocs o inclús en les pel•lícules, però no hi havia manera la seva vida era molt quotidiana i no l'hi passava res interessant. La veritat es que no es que desitjara una gran aventura i salvar el món (en el fons algunes vegades si ho havia pensat), ell es contenta-ria encara que sols fos una xicoteta aventura que trencara la monotonia de la seva vida. Cada vegada hi quedava menys llum del Sol i l'obscuritat ho anava envoltant tot. D'ací poc s'encendrien els llums del carrer, que encara que estava un poc apartat del poble a la mota (a no mes de 20 metres) la llum il•luminava igualment on ell estava. Si, en aquests moments ell estava baix de moral de hi ha hi que creguera que l'obscuritat estava entrant al seu cor a l'igual que ho feia a la Terra, però en el fons sabia que no era tenebres el que entrava al seu cor sinó mes be... una mena de melancolia? Avorriment? No ho sabia, però en el fons les tenebres no entraven dins d'ell.
Finalment el Sol s'amagà i la nit ho dominà tot, excepte les llums de les persones que lluitaven contra la foscor.
S'estava amagant el Sol darrere la muntanya. Des del seu poble ell estava observant-ho. No ho havia fet moltes vegades, per no dir mai, així i tot altres vegades. quant estava ens els seus amics, de passada, fugaçment, si que s'havia parat uns moments a observar, per uns instants, el Sol rogenc de quant el vespre passava a la nit i es delitava uns segons, abans que el cridaren els seus amics. Ara allí estava pensant, cosa que mai no ho havia fet tan profundament, sobre el que havia segut la seva vida fins a aquell moment. Estava al costat del riu , era un riu bastant ample, i com ell havia pogut comprovar l'hivern passat prou fons, si ell era així eixelebrat, s'havia tirat al riu en ple gener tan sols per que estava avorrit. Ell com sempre no seu pensa dos voltes, i com estava avorrit es llança al riu. L'aigua no estava tan freda com podia haver estat, o es que ell no notava la gelor? No heu sabia però en aquells moments la sang li bullia per l'atreviment. Estava emocionat, ell nadà fins al centre del riu i després tornà. Ara estava allí, a uns quants metres de distancia del riu, dalt d'una caseta, observant aquella posta de Sol. La caseta no era molt alta, seria d'uns dos metres i pico mes o menys d'alta, i d'ampla uns quatre, allí dins hi havia poca cosa, pel que es podia veure per la finestra. A la seva esquerra al baixar la mota estava la carretera i després el poble. Cada vegada la foscor de la nit ho anava dominant tot poc a poc. El Sol tot rogenc, pareixia que no es volgués rendir a les tenebres, però l'obscuritat sabia que anava a guanyar aquella batalla, a l'igual que estava dominant el seu propi cor, però ell, igual que el Sol, sabia que eixa foscor seria passatgera i que al final la llum retornaria triomfant sobre l'obscuritat. En la foscor de la nit ell es quedà pensant. En els seus curts setze anys de vida l'hi havia passat de tot, o almenys moltes coses. El mes lluny que recorda son records diluïts de quant era molt petit, a l'escola jugant amb alguns amics, alguns malsons, alguna cosa de quant tenia uns tres anys i viatja a la neu, coses així. Ell, ja des de petit era un eixelebrat. Feia malifetes com tots. Algunes voltes, encara que no li agradarà admetre-ho, havia fet coses en mala fe, però la gran majoria de problemes en què s'havia clavat havia sigut per accident. Com la volta aquella que se li havia escapat una pedra de les mans, i a on va anar a parar? a un cristall i es trencà. No però ell es penedia de tot el que feia, però com tots els xiquets el penediment li durava poc i després tornava a fer de les seves. Però en estos moments pareixia que la seva vida estiguera estancada, tots els dies era la mateixa rutina a excepcions d'algun que altre fi de setmana. Ell desitjava viure aventures com als llibres o als videojocs o inclús en les pel•lícules, però no hi havia manera la seva vida era molt quotidiana i no l'hi passava res interessant. La veritat es que no es que desitjara una gran aventura i salvar el món (en el fons algunes vegades si ho havia pensat), ell es contenta-ria encara que sols fos una xicoteta aventura que trencara la monotonia de la seva vida. Cada vegada hi quedava menys llum del Sol i l'obscuritat ho anava envoltant tot. D'ací poc s'encendrien els llums del carrer, que encara que estava un poc apartat del poble a la mota (a no mes de 20 metres) la llum il•luminava igualment on ell estava. Si, en aquests moments ell estava baix de moral de hi ha hi que creguera que l'obscuritat estava entrant al seu cor a l'igual que ho feia a la Terra, però en el fons sabia que no era tenebres el que entrava al seu cor sinó mes be... una mena de melancolia? Avorriment? No ho sabia, però en el fons les tenebres no entraven dins d'ell.
Finalment el Sol s'amagà i la nit ho dominà tot, excepte les llums de les persones que lluitaven contra la foscor.
La llum de l'esperança
Benvolguts amics i amigues:
L'avinentesa d'aquest blog és parlar de les voltes que pega la vida i l'expressió de sentiments més íntims que tenim. Una mena de recorregut pel nostre propi interior. En altres paraules, filosofar sobre la vida, el que som i el que serem.
Amb el títol d'aquest blog voldria fer referència a dues coses. En primer lloc, al meu propi llibre que es titula de la mateixa manera. En segon lloc, en què tots nosaltres som cavallers que lluïtem dia a dia contra la tristesa. El que ens fa sobreviure és la llum de l'esperança. És ella la que ens fa que puguem soportar el dia a dia, que busquem un futur millor. Un futur on tots puguem conviure en pau i tranquil·litat. La que ens fa que donem la vida per tot allò que ens importa per a què puga sobreviure allò tan important per a nosaltres.
Així doncs, a tots vosaltres que entrareu en aquest blog us convide a contar les vostres pròpies vivències, les vostres pors, els vostres setiments i les vostres lluminoses esperances. A tots vosaltres una enorme salutació. Ens veiem prompte, i mai perdeu la llum de l'esperança...
L'avinentesa d'aquest blog és parlar de les voltes que pega la vida i l'expressió de sentiments més íntims que tenim. Una mena de recorregut pel nostre propi interior. En altres paraules, filosofar sobre la vida, el que som i el que serem.
Amb el títol d'aquest blog voldria fer referència a dues coses. En primer lloc, al meu propi llibre que es titula de la mateixa manera. En segon lloc, en què tots nosaltres som cavallers que lluïtem dia a dia contra la tristesa. El que ens fa sobreviure és la llum de l'esperança. És ella la que ens fa que puguem soportar el dia a dia, que busquem un futur millor. Un futur on tots puguem conviure en pau i tranquil·litat. La que ens fa que donem la vida per tot allò que ens importa per a què puga sobreviure allò tan important per a nosaltres.
Així doncs, a tots vosaltres que entrareu en aquest blog us convide a contar les vostres pròpies vivències, les vostres pors, els vostres setiments i les vostres lluminoses esperances. A tots vosaltres una enorme salutació. Ens veiem prompte, i mai perdeu la llum de l'esperança...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)