Proleg

PRÒLEG

S'estava amagant el Sol darrere la muntanya. Des del seu poble ell estava observant-ho. No ho havia fet moltes vegades, per no dir mai, així i tot altres vegades. quant estava ens els seus amics, de passada, fugaçment, si que s'havia parat uns moments a observar, per uns instants, el Sol rogenc de quant el vespre passava a la nit i es delitava uns segons, abans que el cridaren els seus amics. Ara allí estava pensant, cosa que mai no ho havia fet tan profundament, sobre el que havia segut la seva vida fins a aquell moment. Estava al costat del riu , era un riu bastant ample, i com ell havia pogut comprovar l'hivern passat prou fons, si ell era així eixelebrat, s'havia tirat al riu en ple gener tan sols per que estava avorrit. Ell com sempre no seu pensa dos voltes, i com estava avorrit es llança al riu. L'aigua no estava tan freda com podia haver estat, o es que ell no notava la gelor? No heu sabia però en aquells moments la sang li bullia per l'atreviment. Estava emocionat, ell nadà fins al centre del riu i després tornà. Ara estava allí, a uns quants metres de distancia del riu, dalt d'una caseta, observant aquella posta de Sol. La caseta no era molt alta, seria d'uns dos metres i pico mes o menys d'alta, i d'ampla uns quatre, allí dins hi havia poca cosa, pel que es podia veure per la finestra. A la seva esquerra al baixar la mota estava la carretera i després el poble. Cada vegada la foscor de la nit ho anava dominant tot poc a poc. El Sol tot rogenc, pareixia que no es volgués rendir a les tenebres, però l'obscuritat sabia que anava a guanyar aquella batalla, a l'igual que estava dominant el seu propi cor, però ell, igual que el Sol, sabia que eixa foscor seria passatgera i que al final la llum retornaria triomfant sobre l'obscuritat. En la foscor de la nit ell es quedà pensant. En els seus curts setze anys de vida l'hi havia passat de tot, o almenys moltes coses. El mes lluny que recorda son records diluïts de quant era molt petit, a l'escola jugant amb alguns amics, alguns malsons, alguna cosa de quant tenia uns tres anys i viatja a la neu, coses així. Ell, ja des de petit era un eixelebrat. Feia malifetes com tots. Algunes voltes, encara que no li agradarà admetre-ho, havia fet coses en mala fe, però la gran majoria de problemes en què s'havia clavat havia sigut per accident. Com la volta aquella que se li havia escapat una pedra de les mans, i a on va anar a parar? a un cristall i es trencà. No però ell es penedia de tot el que feia, però com tots els xiquets el penediment li durava poc i després tornava a fer de les seves. Però en estos moments pareixia que la seva vida estiguera estancada, tots els dies era la mateixa rutina a excepcions d'algun que altre fi de setmana. Ell desitjava viure aventures com als llibres o als videojocs o inclús en les pel•lícules, però no hi havia manera la seva vida era molt quotidiana i no l'hi passava res interessant. La veritat es que no es que desitjara una gran aventura i salvar el món (en el fons algunes vegades si ho havia pensat), ell es contenta-ria encara que sols fos una xicoteta aventura que trencara la monotonia de la seva vida. Cada vegada hi quedava menys llum del Sol i l'obscuritat ho anava envoltant tot. D'ací poc s'encendrien els llums del carrer, que encara que estava un poc apartat del poble a la mota (a no mes de 20 metres) la llum il•luminava igualment on ell estava. Si, en aquests moments ell estava baix de moral de hi ha hi que creguera que l'obscuritat estava entrant al seu cor a l'igual que ho feia a la Terra, però en el fons sabia que no era tenebres el que entrava al seu cor sinó mes be... una mena de melancolia? Avorriment? No ho sabia, però en el fons les tenebres no entraven dins d'ell.
Finalment el Sol s'amagà i la nit ho dominà tot, excepte les llums de les persones que lluitaven contra la foscor.