Sentiments

Açó ho vaig escriure fa molt. Un dia d'aquest que tens ganes de rallar-te. En fi espere que disfruteu de la lectura. Disculpeu les faltes.



Perdut en mig d’un mar de sentiments navegava en mig d’una tempesta. No es sabia si el Sol estava sortint o no a causa de la densitat dels núvols negres com el carbó. La pluja era molt intensa i repiquetejaba contra la coberta. Ell estava anonadat. No podia definir ben be el seu sentiments. La racionalitat i la passió lluitaven ferotgement al seu interior al igual que ho estava fent la natura. La racionalitat li deia que no tenia res a fer, que s’oblidara d’ella, que l’únic que podia aconseguir era una desesperació. Per l’altra banda la passió li deia que es deixara endur per l’esperança. No tenia clar els seu sentiments o realment si els tenia però aquella lluita interna era la que el feia veure i pensar que no els tenia clars? Ella era com un raig d’esperança en mig de la seva foscor personal, un camí a seguir per a eixir de l’obscuritat, però era just arrastrar a ella a la caocitat de la seva vida? Inclús encara que ella sentira el mateix per ell havia de deixar seguir el curs dels esdeveniments? En un principi eixe no deuria de ser el problema l apart racional tenia clar que per molt que s’esforcés en reflexionar sobre eixe tema estava perdent el temps que ella simplement el considerava un conegut. En canvi inmediatament la part de la passió retornava i l’hi feia fer veure un altre punt de vista i aleshores es quant es preguntava sobre el seus vertaders sentiments. I si tot fos sols una il•lusió? Una atracció passatgera? Un sentiment que s’havia anat de les seves mans. Com si simplement s’hagués agafat a ella com a una corda per a eixir del pou. Tot començà tontament, la va veure i simplement li caigué be. Encara que al seu cor ja havia caigut la pedra que en un estany calmat començava a formar una ona petita que s’anava engrandint, però no li va fer molt de cas, o no va voler acceptar que li feia cas i el preocupava que poguera derivar a mes. Però els dies passaren i l’ona anà cresguent i la intensitat del sentiment també. La veritat es que no entenia perquè, realment en eixos moments no la coneixia i pràcticament ara tampoc, aleshores d’on provenia aquell sentiment? Que era el que mes li va cridar l’atenció? No ho sabia, probablement la resposta estiguera dins d’ell, `però entre el torbellí de sentiments del seu interior no ho podia descobrir. Últimament el seu cor no parava de bategar rapidament, era desesperant. A vegades pareixia com si li faltara l’aire. Com si un gran sentiment estes davall l’aigua lluitant per emergir i explotar a la superfície. Fins ara eixe sentiment ha estat controlat, latent i insistentment, però sense aflorar. No sabia durant quant de temps ho podria aguantar així. Una de dos o eixia o acabava disolent-se en l’aigua del sentiments com a un mes diluït i oblidat. Això ocorria en el moment en que és perdés l’esperança, en el moment en que la part racional guanyara. Però de moment no ho feia, les forces igualades, encara que de moment probablement anés guanyant la passió. Durant quant de temps seria així? Probablement fins que un fet demostres quina de les dues parts tenia raó. Aleshores en el cas de que guanyes la part racional tot acabaria, s’oblidaria eixe sentiment, amb mes o menys dolor. Si per contra fos la passió qui tingués raó probablement començaria una altra lluita. La de si ell realment mereixia eixe amor correspost. Si no seria millor deixar-ho córrer per no causar-li problemes a la xica estimada. Encara que si el sentiment era correspost i ell es negara a acceptar-ho estaria fent-ho passar ma l a l’altra persona.
Com anava dient ara la lluita estava igualada, encara que pareixia que començava a guanyar la passió. Si aquesta situació s’anara allargant en el temps i la passió anés guanyant terreny en el cas de que la racionalitat acabés tinguent raó el cop al seu cor seria molt gran. Quant mes durés la batalla i la incertesa pitjor seria el resultat i el cop rebut en eixe cas. Però com eixir deixe dubte? Sols hi ha una manera de resoldre’l, i eixa manera no era viable en aquests moments. Si confessava la veritat i no fora correspost el temps que passaren junts a partir d’eixe moment a causa de les obligacions seria molt incòmode per a tots dos. No, no podia crear-li eixe mal estar. Per tant de moment sols es podia aguantar i resistir tot el que pogués. Fins que el destí o l’atzar dones el seu veredicte i s’aclarira tot. El problema era quant de temps havia de passar per a que es donara això. I no ho podia accelerar per l’única forma que es podia fer, dient la veritat.

Havia estat perdut pel mig d’un bosc gris, tenebrós, obscur on la llum del Sol pràcticament no entrava i on les ombres tenebroses cobraven vida. De quant en quan alguna llum il•luminava el bosc i la tenebrositat obscura del bosc passava a una densa boira. Encara que en eixos moments no hi havia foscor tampoc es podia guiar a causa de la densa i pàlida boira. Així que quedava igual. Però un dia com qualsevol altre una llum vertadera il•luminà el bosc i el seu cor revifà. A poc a poc les seves esperances es dipositaren en aquella llum que començà a il•luminar un camí. En intentar arribar fins la llum no sabia si cada vegada estava mes a prop d’ella o mes lluny. Cada pas donant era diferent. Alguns l’acostaven, altres el separaven. Una cosa tenia clara era capaç de donar la seva pròpia vida per preservar tanta bellesa. Si hagués tingut clar que eixa bellesa sols es podia preservar i existir mentre ell estigues perdut en un bosc d’obscuritat no ho hauria dubtat i s’haguera rendit. Però hi havia un raig d’esperança, un raig que el feia avançar pràcticament fins al final. Si quant s’hagués acostat el suficient s’adonara que eixa llum no era per a ell, que en arribar a ella l’únic que podia provocar era malestar es retiraria i deixaria en pau aquella llum tan especial que brillava de forma pròpia. Però si la llum sí fora per a ell una felicitat enorme l’embargaria i dedicaria tota la vida al benestar d’aquella bellesa. En qualsevol cas, tant si fos correspost o no si eixa lluminositat necessites que ell donara la seva vida per a preservar-la ho faria sense cap dubte, enfrontant-se contra tota obscuritat que li volgués fer mal.

En estar al seu costat el cor començava a bategar-li depresa en el mig del silenci. A l’hora de parlar la ment es distreia i el cor retornava al seu ritme normal fins que un altre silenci el tornava a desbocar. Es podria passar hores mirant-la en silenci i així seria possible que el seu cor es calmes, anodat amb tanta bellesa i intel•ligència. Però això no podia passar o ella s’adonaria i el resultat podria ser incòmode per als dos. Així que mentres li duraven eixos batecs intentava esbrinar la veritat dels seus propis sentiments. Realment s’havia enamorat d’ella o era un simple il•lusió? No ho sabia i tampoc sabia si alguna vegada ho sabria. L’únic ben cert que sabia era que últimament el cor li batega mes vegades i mes fort del normal. Estava pràcticament tot el dia nerviós sense motiu aparent. Suposava que era per ella, però per que?